Dimecres 12

Desembre de 2018

Els Castells des del punt de vista femení

25/07/2005 19:21h

Dins del marc dels actes commemoratius del 36é Aniversari dels Castellers de Barcelona tingué lloc ahir dissabte una xerrada sota el títol “Els castells des del punt de vista femení” a càrrec de Montserrat Albà (cap de colla dels Bordegassos de Vilanova), Raquel Sans (vicepresidenta de la Colla Joves Xiquets De Valls i periodista), Mercè Serra (membre dels Minyons de Terrassa) i Montse Costa (membre dels Castellers de Barcelona). El local dels Castellers de Barcelona acollí aquest dissabte la xerrada “Els castells des del punt de vista femení” que cloïa els actes del 36é aniversari de la colla vermella.Com a introductor de l’ acte intervingué l’ Eduard París, vicepresident de la colla, qui va fer un resum històric de les dones castelleres durant els segles XIX i XX. Segons l’Eduard París, la primera referència escrita d’ una dona castellera data de mitjans del XIX, on a la biografia del General Prim d’en Francesc Gras (1908) es fa referència a la influència que va tenir en el militar la seva dida una dona vallenca que plantava cara a tots els homes i que “feya de crossa quant els xiquets ensajaven las torres a l’era del Delme ”. Un altre document de la mateixa època, ens relata que la dona del llavors cap de colla de Valls “Rabassó” va demanar un vestit de casteller i pujà un castell de 7.

D’altres ressenyes històriques parlen de la “Teresa”, castellera dels Xiquets de Valls, qui vestida amb pantaló i faldilla a sobre pujà un 3 de 7.

L’aparició de dones castelleres a les comarques barcelonines no va produir-se fins el 1976 on els Bordegassos van presentar-se al concurs de Tarragona amb tres nenes per fer el 4/7 amb agulla.

Seria ,però el 1980 quan una colla, llunyana a la “zona tradicional”, els Minyons de Terrassa van fer pujar d’enxaneta l’Anna Relats que tenia 13 anys. Just un any després el Grup de Dones dels Minyons (Minyones) al davant de les quals hi era l’Antònia Casamada com a cap de Colla, aixecaven a la Plaça Sant Jaume de Barcelona un 2 de 6 integrat exclusivament per dones. Era el 21 de setembre.

Els Castellers de Barcelona, pel seu dia de la colla a l’ any 1997 van aixecar el 3 de 6,4 de 6 i un pilar de 4 formats majoritàriament per dones. Periòdicament, les dones barcelonines aixequen els seus pilars exclusivament femenins. També la colla d’Esplugues fa anualment un pilar de 4 femení.

Tot i que històricament les ressenyes parlen de la incorporació de la dona al mon casteller, sembla ser que la realitat es un altre. Per a Montserrat Albà dels Bordegassos, aquesta es una colla revolucionària en aquest aspecte, doncs “les dones fan de baixos i de dosos (…) a l’hora que hem portat la tècnica i canalla”. ”Les colles no han vist gaire bé que una dona sigui Cap de Colla, sobre tot a les zones tradicionals, no tant a Terrassa o Barcelona”

Per la vicepresidenta de la Jove, Raquel Sans “m’ha costat pena i llàgrimes” ser dona i castellera tot i que prové d’una família molt arrelada a la colla. La Raquel mai volgué veure els castells des de fora, i va començar a fer castells "com si em fessin un favor. Crec que va ser mes per necessitat, doncs hi havia manca d’ homes, que vaig començar a alçar folres(…). L’ argument que es donava, i es segueix donant per donar preferència a un home es el d’ “anem a assegurar”, no importa que aquest home porti dos anys sense assajar”. Per la Raquel Sans encara manca molt de temps per arribar a la normalitat tot i que no veu a cap de les dues colles vallenques la possibilitat de tenir una Cap de colla.

Tot el contrari es el punt de vista de la Mercè Serra de Minyons que assenyalà que els egarencs han viscut amb normalitat aquest fet, fins i tot van arribar a tenir una colla de dones (Minyones) dins de la pròpia colla que va durar tres anys assolint importants èxits, tot que l’esforç que representava haver d’actuar doblement a Minyons i Minyones va aconsellar dissoldre el grup de dones.

Per la seva part la Montse Costa dels Castellers de Barcelona, recordà que arribà a la Colla en moments difícils, just després de l'escissió de Santa Coloma, Argumentà la seva exposició en quatre punts, que es van donar en el seu cas: “La dona de…, o nena de…” “Les dones no tenien nom propi, eren conegudes com la dona o la nena de… Només una, L’Eli tenia un lloc propi(…) jo portava un any a la colla i no tenia ni camisa”

“la Montse castellera” marca la segona etapa de la representant barcelonina. Recorda que els seus primers castells ocupà la posició de “dau” (una mena de cadireta per les crosses que va durar poc per ser una posició sense cap sentit).

“L’excepció” Per la Montse Costa aquesta es l’etapa en que es va reestructurar la colla pel que fa als troncs i va passar a ser quarta i quinta “quan vaig passar a tronc (93) realment em vaig sentir identificada com a castellera, vaig aixecar castells de 7 i de 8 i fins i tot em demanaven opinió”.

“Mare maruja” aquesta època que la Montse anomena així es la que va seguir al naixement del seu primer fill. ”Es sorprenent que tot i venir als assajos no tan sols no em cridaven a les pinyes, sinó que ni no estava als llistats de la tècnica, mentre que la meva parella continuava essent cridat i ocupant les mateixes posicions”.

Fou precisament aquesta darrera etapa de la Montse Costa la que encetà la part mes interessant de la xerrada.

Per la Raquel Sans, l’excusa que fan servir les colles tarragonines de “anem a assegurar”, es creïble en els primers moments, però quan es mira enrera i es veu que aquesta “por” segueix, t’adones que es només en el cas de les dones.

Tot i que la majoria de ponents van coincidir en que hi havia un abans i un després de les dones castelleres en el moment de la maternitat, per la Montserrat Albà i la seva colla això no succeeix.

Pel que fa a les diferents posicions, segons la Raquel Sans, el “paper de la dona està molt limitat per condicions físiques i per força, i això condiciona a que tinguis un paper limitat a crossa o tronc”. Per la Mercè Serra, Minyons accepta plenament les dones per que el “tenir moltes dones comporta una forma diferent de fer castells, no anar tant per la força bruta i mes la tècnica”. Aquesta filosofia castellera, ha portat a les colles de Valls, segons la Raquel, a demostrar que si Minyons eren capaços de fer el que feien amb dones, altres colles també podrien fer-ho.

Pel que fa a la participació de la dona en els organismes de govern de les colles, la presència femenina ha augmentat considerablement en els darrers anys, i no s’ha limitat exclusivament a tasques administratives o de canalla, així a la Jove Xiquets de Valls, hi ha una proporció par d’homes que de dones (8+8), a Bordegassos unes 5 i a Barcelona 2.

Barcelona va ser de les primeres colles que va tenir una Cap de pinya

Pel que fa al masclisme en el mon castellers “sempre hi ha a les colles” recorda la Montserrat Albà, o com digué la Montse Costa “els castellers es una representació del que hi ha a la societat, per tant hi ha molt masclisme”. Tant la Mercè Serra, com la Raquel Sans, coincideixen en afirmar que on més s’han trobat amb actituds masclistes ha estat a les zones tradicionals. La frase “nena surt d’aquí que em poso jo” es normal en aquesta zona sobre tot provenint de la gent mes gran, no tant dels mes joves.

Per finalitzar la xerrada les quatre ponents van obrir un diàleg sobre el que seria hipotèticament una colla sense dones. Totes quatre varen coincidir en que sens dubte el nivell seria mes baix que l’actual. La dona “s’ha incorporat als castells per manca de homes” i el fet de que no hi haguessin dones, pel cap baix comportaria una vintena de persones menys a les estructures. ”la revolució de Minyons va passar per col·locar dones a totes les posicions”, sentencià la Mercè Serra.

Toni Mañané, Castellers de Barcelona

segueix-nos «